Eva Alonso, en unes declaracions dos dies abans del partit, recordava en quina situació agònica es trobava el Llevant UD la temporada passada, i sorprenentment aconseguí allò que cap altre equip havia assolit en mesos, ni tornaria a succeir fins al moment: la victòria en l’estadi Johann Cruyff contra l’imbatible FC Barcelona. I plantejava la migcampista que podria ocórrer enguany també, per què no, però ara en Madrid, i contra el Real Madrid, i botara la sorpresa, les valencianes tragueren els tres punts, i així acararen els següents encontres, després de la pausa pel compromís internacional d’Espanya, amb una emoció i motivació acreixides.
[–>[–>[–>[–>[–>[–>Però no. No hi hagué miracle en l’estadi Alfredo di Stéfano contra un Real Madrid que no és el Barça, però sí dels tres millors equips de la Lliga F, ni tampoc un club que, amb el seu potencial humà i econòmic, aposte precisament per la seua secció femenina (o no s’hauria tolerat la marxa d’Olga Carmona al París Saint-Germain). El Llevant UD podia ensomiar amb tres punts o un punt, però sense ocasions és impossible alçar el cap, i molt menys botar en la celebració d’un gol.
[–>[–>[–>Primera part
[–>[–>[–>
La primera part ha conegut un domini abusiu del Real Madrid, que, de totes les maneres (banda dreta, banda esquerra, pel centre, pilotes bombejades, cabotades, xuts a porteria…), ha provat ampliar una diferència de gols que s’havia obert en el minut 17 gràcies a una doble rematada de Pau Comendador, en primera instància detinguda per una majestuosa Coronado, però ja no quan la pilota rebutjada ha anat a beure als peus de la jugadora de la Meseta.
[–>[–>[–>
A partir del gol, el Real Madrid s’ha llançat més a l’atac, amb un Llevant en defensa de cinc en continu esgotament arran de les escomeses de les blanques, controlant, calmant, furtant, elaborant jugades de contraatac quasi en la zona de tres quarts de les valencianes. Esta situació de constant perill impossibilitava eixides amb un cert orde, per la qual cosa si arribava la pilota a Ana Franco, o, un poc més endarrerida, a Érika, no tenien altres companyes amb qui elaborar l’atac. La superioritat del Real Madrid ha sigut tan aclaparadora que anar-se’n al descans perdent per un sol gol ja era una victòria en si.
[–>[–>[–>Segona part
[–>[–>[–>
En la represa, no sabíem amb quin Llevant UD anàvem a trobar-nos, i les possibles decisions de Santi Triguero eren difícils: ¿reduir la defensa per a poblar més el centre del camp?, ¿llançar-se de forma ofensiva amb l’esquema plantejat des de l’inici? Era tot ben complex de prevore, sobretot quan la tònica de la segona part bullia amb la mateixa pressió per a les llevantinistes. La tristea, com en altres partits, era la sensació que es defensava un empat o una victòria per la mínima, en compte de pensar a equilibrar el marcador. I a la fi, tristament, el segon de les madrilenyes ha arribat, i per la desgràcia que el xut de Holmgaard colpejara en Eva Alonso i despistara per complet a Coronado en el minut 57.
[–>[–>[–>
Els set minuts consecutius han oferit la primera ocasió clara del Llevant, en el 59’, puix en la primera part no havia realitzat cap llançament a porteria ni quasi aproximació; en el 60’, ha arribat el 3-0 del Real Madrid per part de l’antiga llevantinista Alba Redondo, en un error de Coronado; i en el 65’, dels peus de Rocío, el 4-0 després d’un servici de còrner. És en el moment que les madrilenyes s’han, diguem-ne, “relaxat”, i ha arribat una ocasió claríssima de Rai Carrasco que ha desviat Misa Rodríguez a còrner, en el minut 65’, i dos després, en el 67’, una rematada d’Ana Franco. Els cinc canvis realitzats per l’entrenador llevantiniste, amb la incorporació més ofensiva de Sintia Cabezas i Núñez no ha suposat més d’allò que havíem vist: un Llevant UE desbordat, i que a pesar d’eixe resultat ha patit la mala fortuna d’una pilota que va als peus equivocats, o a l’esquena equivocada, i que el Real Madrid ha aprofitat enllaçant els gols que li han donat els tres punts.
[–>[–>
[–>Ara bé, quinze faltes entre els dos equips, i cap targeta, indica una de dos coses: o no hi ha hagut pressió o la pressió no ha sigut suficient. Resulta igualment curiós que les valencianes es com si es contagiaren del joc de l’equip que té enfront: millor joc com millor conjunt, però reduint-se a quatre mostres en la davantera, amb opcions de quasi-gols que es podrien haver cantat; tanmateix, 26 xuts de les madrilenyes enfront de 4 (i tots junts pràcticament) és confiar massa en l’atzar. Pareix que el Llevant engega els motors, però també que l’Alfredo di Stéfano no era la millor pista per a intentar despegar.
[–>[–>[–>
Via: Supersport
